21/05/13

De corbes i bella anarquia...

- On menes? 
On vas, distòpic camí?

-Corriolejo corbament
els fractals que tant somnio...

Imatge Carmen Velcic.

Acràtica poesia,
replecs de viva ment.

Sinuosa la bellesa
pels camins d'aquests batecs...

Imatge de Stanko Abadžic.

Mi madre decía: a mí me gustan las personas rectas 

A mí me gustan las personas curvas, 
las ideas curvas, 
los caminos curvos, 
porque el mundo es curvo 
y la tierra es curva
y el movimiento es curvo;
y me gustan las curvas
y los pechos curvos
y los culos curvos,
los sentimientos curvos;
la ebriedad: es curva;
las palabras curvas:
el amor es curvo;
¡el vientre es curvo!;
lo diverso es curvo.

A mí me gustan los mundos curvos;
el mar es curvo,
la risa es curva,
la alegría es curva,
el dolor es curvo;
las uvas: curvas;
las naranjas: curvas;
los labios: curvos;
y los sueños; curvos;
los paraísos, curvos
(no hay otros paraísos);
a mí me gusta la anarquía curva.
El día es curvo
y la noche es curva;
¡la aventura es curva!

Y no me gustan las personas rectas,
el mundo recto,
las ideas rectas;
a mí me gustan las manos curvas,
los poemas curvos,
las horas curvas:
¡contemplar es curvo!;
(en las que puedes contemplar las curvas
y conocer la tierra);
los instrumentos curvos,
no los cuchillos, no las leyes:
no me gustan las leyes porque son rectas,
no me gustan las cosas rectas;
los suspiros: curvos;
los besos: curvos;
las caricias: curvas.

Y la paciencia es curva.

El pan es curvo
y la metralla recta.

No me gustan las cosas rectas
ni la línea recta:
se pierden
todas las líneas rectas;
no me gusta la muerte porque es recta,
es la cosa más recta, lo escondido
detrás de las cosas rectas;
ni los maestros rectos
ni las maestras rectas:
a mí me gustan los maestros curvos,
las maestras curvas.
No los dioses rectos:
¡libérennos los dioses curvos de los dioses rectos!

El baño es curvo,
la verdad es curva,
yo no resisto las verdades rectas.
Vivir es curvo,
la poesía es curva,
el corazón es curvo.
A mí me gustan las personas curvas
y huyo, es la peste, de las personas rectas. 

Jesús Lizano. Las personas curvas.


15/05/13

Temps de joia...

Recolzo l'ànsia
tendrament i dolça
al pedrís de la llar...


Com un calze 
m'obro
espero
acarono
conservo
el nèctar
l'ambrosia
i desprenc
la tevameva essència
per a endolcir el món...


14/05/13

Temps endins, de nits...

Dins.
Endins.
Per dins.
I ara?

Fotografia de Brooke Shaden.

El jorn ha fugit del temps
s'esberlen clivelles als somnis
i esclaten parets de pell.

La nit avança arrogant
insòmnia 
abatent flacs enemics.

La fosca.
Excavant l'ànima
esllavissant pous 
desbrossant pors
ennegrint llars...


Ingràvida i nítida
llunyanament
la remor de lluna 
compassada
cadenciosa...
a flor d'aigua!

Fotografia d'Alex Saberi.

Aflores.
L'aigua en mirall fa de parella
i es mou
i balla
sinuosa
amb tu...

Temps d'indeleble utopia...

Pintura de Vilhelm Hammershøi.

Després de cada frase,
escrita
llegida
cercada
explícita en mots,
espolso un silenci
de raons desplegades.

Imatge: Yuken Teruya

Després del desig,
somniat
contingut
confessat
transmutat en paraules,
retrato la idea
de senyals confabulades.

Temps d'utopia.
Virtual.

Després, 
l'aurora canta
el que la nit inflama...

Un estigma,
indeleble,
marca el camí
dels temps utòpics...


13/05/13

Temps sense temps...

Blancament
he aturat els rellotges,
tots els que tinc
i veig.

Siguin
els nostres batecs
els que caminin l'espai
esfera de l'univers
-sense premura-
i els que confirmin
aires de nit
i primaveres.

Siguin 
les nostres mirades
les busques que dibuixin
reflexes
cristalls d'aurores
i espais d'art
i bellesa

en el temps
sense temps
dins el vell bell blanc de tots els temps.

Fotografia de Marie-Claude Strausz.

Preciso tiempo necesito ese tiempo
que otros dejan abandonado
porque les sobra o ya no saben
que hacer con él
tiempo
en blanco
en rojo
en verde
hasta en castaño oscuro
no me importa el color
cándido tiempo
que yo no puedo abrir
y cerrar
como una puerta

tiempo para mirar un árbol un farol
para andar por el filo del descanso
para pensar qué bien hoy es invierno
para morir un poco
y nacer enseguida
y para darme cuenta
y para darme cuerda
preciso tiempo el necesario para
chapotear unas horas en la vida
y para investigar por qué estoy triste
y acostumbrarme a mi esqueleto antiguo

tiempo para esconderme
en el canto de un gallo
y para reaparecer
en un relincho
y para estar al día
para estar a la noche
tiempo sin recato y sin reloj

vale decir preciso
o sea necesito
digamos me hace falta
tiempo sin tiempo.

Mario Benedetti.
Pintura de Francine Van Hove.

11/05/13

D'un temps senzill, de vida vers la mort...

...i caminar i caminar
i obrir portes
sense claus...


Hay que vivir sin imposturas
vivir de modo que con el tiempo

nos lleguemos a ganar el amor del espacio,
y oigamos la voz del futuro.

Hay que dejar blancos
en el destino y no en el papel
y en los márgenes anotar
pasajes y capítulos de la vida entera.

Debemos sumirnos en el anónimo
y ocultar en él nuestros pasos
tal como se oculta el paisaje
tras una niebla espesa.

Otros siguiendo tus huellas frescas
recorrerán tu camino palmo a palmo,
pero tú mismo no debes distinguir
la derrota de la victoria.

No debes renunciar ni a una brizna de ti mismo.
Tú debes estar vivo.
Solamente vivir
hasta el final.


Boris Pasternak .Versión de Gabriel Barra




Llamar al pan y que aparezca
sobre el mantel el pan de cada día;
darle al sudor lo suyo y darle al sueño

y al breve paraíso y al infierno
y al cuerpo y al minuto lo que piden;
reír como el mar ríe, el viento ríe,
sin que la risa suene a vidrios rotos;
beber y en la embriaguez asir la vida,
bailar el baile sin perder el paso,
tocar la mano de un desconocido
en un día de piedra y agonía
y que esa mano tenga la firmeza
que no tuvo la mano del amigo;
probar la soledad sin que el vinagre
haga torcer mi boca, ni repita
mis muecas el espejo, ni el silencio
se erice con los dientes que rechinan:
estas cuatro paredes -papel, yeso,
alfombra rala y foco amarillento-
no son aún el prometido infierno;
que no me duela más aquel deseo,
helado por el miedo, llaga fría,
quemadura de labios no besados:
el agua clara nunca se detiene
y hay frutas que se caen de maduras;
saber partir el pan y repartirlo,
el pan de una verdad común a todos,
verdad de pan que a todos nos sustenta,
por cuya levadura soy un hombre,
un semejante entre mis semejantes;
pelear por la vida de los vivos,
dar la vida a los vivos, a la vida,
y enterrar a los muertos y olvidarlos
como la tierra los olvida: en frutos...
Y que a la hora de mi muerte logre
morir como los hombres y me alcance
el perdón y la vida perdurable
del polvo, de los frutos y del polvo.


Octavio Paz



Del temps quotidià, del temps de les coses...

Elogio la lentitud,
el sabor del temps pausat.
Elogio l'amor,
a cada gest,
en cada fet.

Estimo el temps quotidià.
I m'agrada mirar-te
i remirar-te
quan transformes
cada cosa en un tresor,
mentre la gires i la tombes,
la mires i la mimes,
quan amb la màgia de la tendresa
vesteixes el temps
d'amor i serenor.

El temps dedicat a les coses...

(ara diria la Punset: "¡ No es magia. Es inteligencia emocional !")


(...)

I passa el temps inexorable
sentats a la terrassa en front del mar,
mirant a l'infinit, absorts per l' espectacle,
creiem que hem descobert l'eternitat.


I ens abracem a un cos i es fa el miracle
de no sentir-nos orfes uns instants.
I obrim de bat a bat a l'ànima finestres
per anar esperant sense patir l'interrogant.

Joan Isaac.



Presents de temps...

Viu, em diuen, en el present;
viu solament en el present.



Jo no vull, però, el present, vull la realitat;
vull les coses que existeixen, no pas el temps que les mesura.

Què és el present?
És quelcom relatiu al passat i al futur.
És quelcom que existeix en virtut de l'existència d'altres coses.
Jo sols vull la realitat, les coses sense present.

No vull incloure el temps en el meu esquema.
No vull pensar en les coses com a presents; vull pensar-les com a coses.
No vull separar-les d'elles mateixes, tractant-les de presents.

Ni de reals no les hauria de tractar.
No les hauria de tractar per res.

Les hauria de veure, veure-les tan sols;
veure-les fins a no poder pensar-hi més,
veure-les sense temps ni espai,
veure podent prescindir de tot menys del que es veu.
Heus aquí la ciència de veure, que no és cap ciència.


    Fernando Pessoa. (Trad. Joaquim Sala-Sanahuja)



Som el temps que ens queda...

No te preocupes, no me he ido,
  ¿cómo iba a irme sin saber?
Somos el tiempo que nos queda
.

J.M. Caballero Bonald.


S'esborra la traça tremolosa
d'uns dits que no saben escriure.
Vola la sorra 
i la petjada es perd dins l'aire.
Verdeja la por
i fa tentines l'esperança.

Enrere, 
la boira griseja el camí.
Batega el darrer alè
i l'oratge embafa...


... I som el temps que ens queda,
l'horitzó de l'albada,
la simfonia inacabada,
la lluita començada,
la sembra,
la collita esperada.

Del temps que mareja...

Com baldufa,
gira i gira
la roda del temps
en infinites percepcions...


(...)

¡Aprovechar el tiempo!

¡Ah, déjenme no aprovechar nada!
¡Ni tiempo, ni ser, ni recuerdos de tiempo o de ser!…
Déjenme ser una hoja de árbol, temblando por la brisa,
la polvareda de un camino involuntario y solo,
el surco dejado en los caminos por las ruedas mientras no vienen otras,
la peonza del niño, que va a parar,
y oscila, en el mismo movimiento que el del alma,
y cae, como caen los dioses, en el suelo del destino.


Aprovechar el tiempo. Fernando Pessoa.

Tic-tac, tic-tac...

La tanca del temps
vintiquatreja.

Al mig,
busques 
les busques
per aturar-les...


Tot apunta
amb els dits
que 
la vida passa...


Del temps llunyà...

El temps és la distància més llarga entre dos llocs.
Tennessee Williams.

Fotografia de Miguel Portela.


Absència.
Distància.
Silenci...

Ressona cada segon
i es dibuixa
infinita
l'estela del temps.

Estem 
tan lluny
i tan a prop
com la mar i el cel.

La distància es medeix amb llunes...


Dels temps que toquen...

Temps de caminar
i no mirar enrere.
Temps de pas ferm
i plantar primaveres...


Tot té el seu moment oportú;
hi ha un temps per tot el que es fa sota el cel ...

un temps per néixer, i un temps per morir;
un temps per plantar, i un temps per collir;
un temps per matar, i un temps per curar;
un temps per destruir, i un temps per construir;
un temps per plorar, i un temps per riure;
un temps per estar de dol, i un temps per saltar de gust;
 un temps per escampar pedres, i un temps per recollir;
un temps per abraçar, i un temps per acomiadar;
un temps per intentar, i un temps per desistir;
un temps per guardar, i un temps per rebutjar;
un temps per esquinçar, i un temps per cosir;
un temps per callar, i un temps per parlar;
un temps per estimar, i un temps per odiar;
un temps per a la guerra, i un temps per a la pau.


Eclesiastès.


Let it rain...

Que plogui.
Deixa que plogui.
Obre les comportes del cel...


Deixa que plogui.
Amara't de sal.
Refrega't.
Enceta't la pell.

Fes-te bassal
i evapora't
i escala el cel...



No vull paraigües!

Que la pluja em toqui
que cada gota em cali 

a fons
al fons
que en sigui llavor de vida
que em faci estremir la pell
que em filtri saba per cada porus
que rebi l'amor del cel...

No vull paraigües!