26/4/14

rosades...

 una flor
                                              no lejos de la noche
                                       mi cuerpo mudo
           se abre
                                     a la delicada urgencia del rocío.

Amantes. Alejandra Pizarnik.


...i dilato el temps que em cal
per esfondrar les trinxeres
per arribar a la frontera


i m'ennuego amb la rosada
amb tot el color de vida
i l'encanteri d'un esguard


 i contornejo els teus límits
per fer-me saber que hi ets,
per fer-te saber que hi sóc...


21/4/14

amorejant...


Serpentejar ta pell
solcant cada porus,
singlant nous infinits,
salpant cap a tu...


... cap a tu,
paisatge viu,
creant color,
caleidoscopi en l'ànima...


... deixant el claustre,
desplegant ales,
amniòticament,
impúdicament i metamòrfica...

Imatge: Vadon lányok.

Entusiàstica ment.
Entusiàsticament !!!



15/4/14

... i tu què vols?

... abastar en un sobtat reflex
el resplandor de l'obscur?


... condensar en una gota de rosada
totes les llàgrimes del món?


... copsar en un instant
el desig contingut d'una vida?


... o esquerdar el món per sortir-te'n?



31/3/14

Qui sap on és, qui sap on para...?

No va mirar enrere. 
Caminava, ulls vius. 
Sanglotava, boca closa. 
Res l'hagués pogut aturar. 
Només oïa aquella veu llunyana, esmorteïda, 
fent eco a l'horitzó ara emboirat.


Caminava. I oïa el ritme acompassat de les passes d'ahir. I s'hi amotllava sense saber massa per què. Només oïa una i una altra vegada aquella paraula, clara i repetida, que l'animava a seguir endavant.


Sanglotava. La veu s'havia estroncat. La gola era paper de vidre. Hagués destrossat qualsevol mot que hagués gosat trencar el silenci de les passes. Només oïa allò. Ara un eco confús que anava i venia com un borinot.


Res l'hagués pogut aturar. Caminava sense saber massa per què. Sense saber on. Sanglotava ofegant cada gemec. Per no matar l'únic soroll que l'embriagava. Només oïa allò. Ara aquell so de vent humit que penetrava per cada porus de la seva pell. Aquell vent que anunciava tempesta i la gelava per dins.


Només oïa aquella veu, aquella paraula, clara i repetida, que l'animava a seguir endavant, aquell eco confús que anava i venia, aquell so de vent humit que anunciava tempesta i la gelava per dins, aquella remor insistent que la inquietava, que la matava lentament. 

Imatge: George Dmitriev

No va mirar enrere. 
Mai. 
Ni quan la mar va aparèixer al seu davant 
i se la va empassar 
d'un glop.

Imatge. Chase Jarvis


"... hasta que mi mitad de luz se cierre
con mi mitad de sombra..."

Fragment de CÉNIT,  de Juan Ramón Jiménez.



15/2/14

Explicant-nos, boca closa...


Com m'agrada que em dibuixis
sense rumb i sense presses
bells camins sobtant senderes
fent-ne música amb els dits.


 Com m'agrada que tu em parlis
en silenci tan explícit
amb un codi de carícies
reinventat a cada instant.


Plego els mots, se'm fan ofrena.
I és desfici i foc ardent.
I és cabdell de seda fina
en sanefa complaent...


3/2/14

I sempre el bagatge...


Silencio antes de nacer, silencio después de la muerte, 
la vida es puro ruido entre dos insondables silencios.

Isabel Allende, a Paula



Murmuri de sons
mirall candent
cabdell de fil
 color de nit.

Festeig de mots,
carícies mudes,
 remor en silenci
somnis d'albada.


 Neix el somriure
entre la sorra
de mars oberts
de naus enceses.

I de la mà, senderes.
I amb els sentits, la vida.
I dins la sang desitjos
colpint els ulls d'esclats.


... Però la nostra missió és parlar.
Donar llum a la paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasxa és feixuga.

Miquel Martí i Pol. Fragment de "L'arrel i l'escorça".






31/1/14

De dubtes i silencis...


És el silenci,
el dens i cridaner silenci, 
aquest vaivé que m'eixorda,
que m'habita,
 que s'hi ensenyoreix
tan endins
que ressona 
i escup, agitat, l'escuma dels dies?

O és, 
potser,
la música escrita
que neda la mar
en clau d'espera
a compàs, gronxat, del seu vals?


"El primer día de travesía Matthieu se dio cuenta de algo que le supuso una verdadera revelación: el sonido del mar igualaba al silencio. Por muy estruenduoso que pudiera llegar a ser incitaba a pensar, a sentir, a crear. A cada momento el agua se arqueaba como para embestir, y a veces culminaba el ataque y se deshacía en siseos de espuma, mientras que otras se tranquilizaba y volvía a fundirse en la masa inmensa en cuyo interior todo eran murmullos de algas y miradas de peces que se acercaban al barco con enérgicas sacudidas de la cola.

El mar era silencio. Matthieu pellizcaba un par de cuerdas del violín y respiraba hondo. Tenía la sensación de que, para componer una nueva pieza, le bastaba con estirar el brazo y alcanzar las notas que ya estaban allí, esperándole desde el soplo divino al principio de los tiempos, aquel que llegó cargado de toda música pasada y futura."

Fragmento de "El compositor de tormentas", de Andrés Pascual.


30/12/13

de profundis...


I en la profunda intimitat,
el llenguatge silent més explícit...



La pell és música quan l'amor balla
mentre el silenci és simfonia...


7/12/13

CristallMirall ...


Tota l'alegria i la pena del món
contingudes
retingudes
dibuixades
en la forma canviant del cristall.


Tota l'alegria i la pena del món
presoneres
a l'espera
d'uns llavis
que canten versos.

A l'espera
dels llavis,
somniant besos
lliscant carícies
en cercles constants.

A l'espera
dels llavis
que obren via
fent camí
grota profunda
minant la gola
cremant rostolls
perfumant l'aire
obrint solcs
esquerdes de llum
escletxes de mirada.

Tota l'alegria i la pena del món...

16/11/13

Terra de frontera...

.  .  .  .  .

Els vents s'enduen la mirada cap a la llunyania.
A l'horitzó, la fugida.

Lluny.
A la frontera.

Se sent l'eco de la pluja.
Retomba harmònic el cànon d'aquella tempesta.

Lluny.
A la frontera.

I aquell "vivace" es dilueix en un "tempo" absent.
Ara batega en "adagio".

Lluny.
A la frontera.

Els vents, alquímies d'ànima, enzims.
I aquell plor del cel que ja no em mulla.

"De vegades cal callar per escoltar la música de la pluja rere els vidres".
.
I és en la distància, en l'absència,
que recordes aquella mà al pit, a la nit,
que abraça i dilueix la fosca,
aquella mà
que regalima la tendresa del món
i dibuixa el somrís,
aquella mà que traspassa pells-fronteres
i regala el dolç somni:
la música del silenci...

I és en la distància, en l'absència,
en l'espera, 
en l'estança,
en el trànsit,
lluny, 
a la frontera,
que et ve la mà, la música
i les ales que esbateguen
i ets aquell au que camines,
au, al límit de la frontera,
allà on cada gest és proesa,
on cada pas és travessa,
allà on el dubte i les pors són reialmes,
allà on la cigonya espera a peu coix,
en fràgil equilibri,
amb la passa suspesa,
allà on s'esdevé la mort i la vida...
Per decidir.

I és en aquell impàs 
on tot hi és i res no es veu,
que gestes el destí,
on les pulsions inunden cada racó de l'ànima
i per fi decideixes.

Decideixes.

Decideixes
traspassar el vidre
i deixar de ser gota
i deixar-te dur
i ser vent 
i córrer rere la pluja
fins quedar xopa
fins que es negui el motor de la melangia
fins que es destil·li l'alegria
fins que s'acompassin les passes
fins que els dits t'abracin de nou
fins que aquell corrent elèctric aparegui a la mirada
fins que troni, boja, la passió
fins sentir l'olor de moll...
l'olor d'aquella música que ho va començar tot.


8/11/13

L'eco de la nit...


I és en la distància, 
en l'absència,
que recordes aquella mà al pit,
a la nit,
que abraça i dilueix la fosca,
aquella mà
que regalima la tendresa del món
i dibuixa un somrís,
aquella mà que traspassa pells-fronteres
i regala el dolç somni,
la música del silenci...


16/9/13

Sortir de la frontera...



-De vegades cal callar per escoltar la música de la pluja rere els vidres...

(Dels llavis d'un polític que va fugir del món per romandre per sempre a la frontera, 
a la pel.lícula "El paso suspendido de la cigüeña", de Theo Angelopoulos.)

La deessa de la pluja. Pintura d'Erika Bradner.

Els vents s'enduen la mirada cap a la llunyania
mentre la pluja, rere els vidres, ens porta la música del silenci.

Alquímies d'ànima,
enzims,
els vents,
la pluja.



Traspassar el vidre
i deixar de ser gota
i deixar-se dur
i córrer rere la pluja
fins quedar xopa
fins que es negui el motor de la melangia
fins que es destil.li l'alegria
fins que s'acompassin les passes
fins que els dits t'abracin de nou
fins que aquell corrent elèctric aparegui a la mirada
fins que troni, boja, la passió
fins sentir l'olor de moll
l'olor d'aquella música que ho va començar tot...


15/8/13

Fer del camí el destí...


Deixar que les ales -transparents- s'amarin de vida, fa que el món esclati en colors.
Aquest bategar d'ales és l'aire que respiro.

I et miro i em mires...

Imatge: KarenDukes.

... i volant entre mirades compartides em lliuro a la vida, èpica llar d'horitzons.

I et tinc i em tens...

Imatge: Isao Tomoda.

... i entre vols d'ales i veles,
de vents, brises i oratges,
oloro la sal fluïda,
en tasto l'escalfor,
blanquejo el meu rostre
i el cego, per mirar
navegar, nedar
i endinsar-me 
 en aquesta mar selvàtica...

Sense boies, tu de nou !!!

Imatge: Alvin Booth.

... i m'ancoro sense cadena
per ballar 
amb les onades feréstegues
amb corbes d'infinit
en buits dinàmics
que xuclen 
que omplen
i buiden
l'espai que ens encercla
que ens apropa 
que ens allunya
que ens mata
que ens neix...


Ben mirat, no sé si volo o si nedo. El cas és que visc la intensitat del cel i de la mar amb unes ales -que a voltes són aletes- que de tan transparents com són, reflecteixen tots els colors dels contes de "Les mil i una nits". El cas és que no vull dreceres caminant vora teu. Vull fer del camí el meu destí...


11/8/13

D'ombres que dibuixen sols... De la llar bella...

(De com la llar és ombra i refugi, amor i bellesa)

... i et lliures, flor, a la teva ombra
mentre et deixes acaronar pel sol...


... i et reCrees nua i grisa a la paret
entre les grogues onades del dia...


... i et dibuixes, sol, com un espectre,
capvespre,
sol,
enllà del cel...


George Friedrich Händel interpretat per Cecilia Bartoli.
Extracte de l'òpera Serse. Ària d'obertura "Ombra mai fù".

Ombra mai fu
di vegetabile,
cara ed amabile,
soave più.

Mai no hi ha hagut cap ombra
de cap planta /arbre,
tan estimada i amable /dolça, preciosa
ni tan dolça.